Clases de Bollywood en Barcelona 2024
Fa 8 mesos
05 d’agost 2011
Homesick again
Malgrat que m'encanta viatjar i aprendre tot el que pugui d'altres cultures, malgrat que anhelo poder dir que soc ciutadana del món , malgrat que visc a un altre país... no em puc desfer del sentiment català, cada dia que passa, em sento més catalana, cada any que empeny em sento més a prop del sentiment independentista. Sovint em sento frustrada per aquest fet, és tan irracional!! Aquest sentiment no ens deixa evolucionar cap a l'amor universal, o si? Serveix d'alguna cosa meditar, creure en "Déu" o en les "energies" quan hi ha una petita cosa dins nostre, un sentiment de pertanyer a un tros de terra que està ben arrelat dins nostre? No ens hauria de ser igual tot això? És realment important?.
Sigui el que sigui... visca Catalunya!!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
4 comentaris:
Tot el que sens es molt normal
tu no ets tan sols del planeta Terra - ets de tot el univers-
mes has nascut a la Terra, un planeta preciós.
i per mes sort ets del Mediterrani, i encara molta mes sort de
la costa de Catalunya ; portàs des de el teu nexe ment l'energía del teu mar,
de las teves muntanyans, dels rius, dels pobles, las ciutats, la gent, la cultura
i sobre tot la teva llengua , que es el català, am el que has a pres a comunica
i a estima.
i evidentment fot molt quan es ficant i menspreuan tot allò que t'ha fet com a persona
no volem res de ningú, tan sols que ens deixin se qui som,
i estima la nostra CATALUNYA desde qualsevol lloc del mont.
VISCA CATALUNYA
Hola, Àstrid!
Quant de temps que no et passaves pel bloc, m'alegro de llegir-te!
Sobre el que planteges, jo no crec que el sentiment d'arrelament a la terra i la universalitat estiguin renyits necessàriament. Evidentment la nostra identitat la conforma també -a banda del teu origen social i la teva família- el lloc on has nascut, que marca una manera o altra de pensar, i una llengua en aquest cas. Com diria Raimon "qui perd els orígens, perd identitat"; per tant, ser-ne conscient és ser conscient de la pròpia identitat. A més, quan formes part d'una cultura perseguida al llarg dels temps, encara es fa més fort aquest sentiment. A mi em preocupa la llengua especialment, ja que si mor una llengua, mor una manera de veure el món i ens empobrim. Però la defensa d'una cultura (minoritària en aquest cas) no ha de passar per damunt d'altres cultures, ans al contrari: és des de la nostra consciència que respectem la resta i entenem i ens fem més empàtics amb les minories (sobretot si estan amenaçades). Quan ets fora (i jo també sóc fora) aprens de tu mateix i del teu país i de la teva cultura, a la vegada que t'interesses moltíssim pel lloc on vius i per les cultures que et vas trobant d'arreu del món. I això és la riquesa d'aquest món. Per tant, no, no crec que siguin dos sentimetns/pensaments enfrontats, al contrari del que molta gent pensa.
Quin rotllo que he fotut!
Petons des de Vienaaaa!!!
PS = tampoc no crec que siguem millors que ningú, sinó iguals i per això també reivindico cada vegada més com tu el dret a l'autodeterminació, igual que el de la resta dels pobles del món.
Miraclick el que has escrit és preciós. Tens raó, suposo que a nivell energètic tb ens marca el lloc on hem nascut. Visca Catalunya!!
Hola Dona invisible!! si!! deu n'hi do!! Ara que per fi tinc internet a casa les coses seran diferents :) per fi puc navegar, actualitzar el blog etc!! estic tan feliç!! Suposo que tu i miraclick teniu raó, no tenen pq ser dos sentiments enfrontats. Segurament si la nostra llengua deixés de ser perseguida i menyspreuada tot seria diferent. De totes maneres veig que els catalans anem on anem no deixem de promocinar el nostre país ja que molta més gent del que esperava sap del que parlo quan els explico que sóc catalana ( una part del merit tb la té el Barça.. segons els que m'han comentat). petonets des de Brisbane!!! xoxoxo
Publica un comentari a l'entrada